Abans de parlar pròpiament del tema farem un repàs dels conceptes clau que apareixen.
Èxit Esportiu: És aquell que es troba individualment i busca trobar fites individuals i sobretot, superar-se a si mateix.
Èxit de resultat: És aquell que es troba quan s’aconsegueix una fita en aspectes competitius. Aquest no el podem controlar nosaltres, i depenem de la resta de rivals.
Ulleres dels altres: Ser capaç d’entendre i emfatitzar amb els altres.
Esport formatiu: Contempla l’activitat física que busca l’aprenentatge integral de l’infant sense tenir en compte el resultat.
Esport de competició o espectacle: Activitat física que busca lucrar-se econòmicament i s’aprofita dels èxits de resultat per poder ser significatiu. Aquesta modalitat s’inicia als 16-18 quan l’esportista es considera completament format, abans no.
Esport de prestació: És aquella disciplina en la qual es caracteritza per ser, una superació individual sobre continguts (esport formatiu) i marques (esport de competició o espectacle).
Posicionament dels responsables de la pràctica esportiva en etapes formatives
L’esport formatiu contempla 3 pilars fonamentals per poder garantir l’èxit Esportiu (i no l’èxit en els resultats). El primer la nena o el nen que pràctica l’esport, en segon terme l’entorn i per últim i no menys important, l’estructura esportiva.
Tenint en compte aquests tres factors, la congruència o el punt al camí on es troben tots tres, està en la comprensió i lectura de la realitat en la qual ens trobem. El més important, és diferenciar l’esport espectacle que podem gaudir per la televisió o de l’alt rendiment que practiquen aquells esportistes que es dediquen professionalment. És important entendre el context que ens trobem, i entendre les necessitats de l’esportista i l’esportista.
Cada disciplina esportiva té les seves característiques, esports de situació i esports de prestació són els grans autors descriuen.
La responsabilitat de l’èxit Esportiu (i no de resultat), és de tots 3 factors a la vegada. Per què a vegades es generen discrepàncies? El principal motiu és la negació a posar-se les ulleres dels altres dos factors. És evident, que la dedicació de tots tres és diferent. L’estructura es troba un estament socioeconòmic,(que MOLT sovint es converteix molt més socioafectiu), mentre que l’esportista troba un espaï on trobar-se i col•locar-se socialment, mentre que els responsables d’acompanyar a la pràctica esportiva dels practicants, haurien de trobar-se en una situació d’acompanyament.
La paraula acompanyament pot trobar molts significats, però no contempla la imposició sobre la pràctica, ni l’exigència resultadista. És evident que cap responsabl@, vol el fracàs ni la frustració. Però realment ens plantegem fer tot allò que podem fer per evitar-ho?
La pregunta té una resposta molt senzilla, fes-te aquestes deu preguntes.
1. El felicito quan acaba la seva activitat?
2. Li faig jo, o l’ajudo a fer?
3. Aconsello o condiciono?
4. Pregunto o jutjo?
5. Li pregunto com t’ho has passat o quin resultat ha tingut?
6. Intento parlar amb l’entrenador i intento controlar la pràctica?
7. Li explico allò que crec que fa malament? I si el que jo crec que està fent malament ha estat provocat pel seu entrenador? Jutjo l’entrenador?
8. El/la faig arribar tard al seu entrenament?
9. Pràctica allò que realment vol practicar, o simplement fa l’esport que a mi m’agradava i vaig intentar tenir èxits i no ho vaig aconseguir?
Evidentment, que totes aquestes preguntes no han de portar a una resposta comuna. Simplement busquen reflexionar sobre com podem actuar sobre els nostres esportistes i sobretot com els podem ajudar.
